Actualizado el 11/12/2018

icon Facebook icon Twiiter icon RSS icon EMAIL
  1. Portada
  2. >
  3. Campo Contrario
  4. >
  5. I si la gent es pensa que no faig res?

I si la gent es pensa que no faig res?

Escrito por Daniel Pons Grandio el 12/12/2017 a las 19:29:56
1939

(Estudiante de Ingeniería Informática)

Vivim temps on les noves generacions i, realment, les no tan noves, tenim la necessitat d’estar connectats. Com tot, aquesta interconnexió entre màquines i persones aporta coses bones i coses dolentes. Recordo perfectament el primer dia que vaig navegar per Internet, utilitzant un mòdem 56k connectat al portal de la ja desapareguda Terra. El meu entreteniment era consultar la previsió meteorològica de la meva remota localitat menorquina. No va passar molt de temps fins que vaig descobrir el cercador Google, donant peu a noves consultes i noves pàgines.

 


En un obrir i tancar els ulls van aparèixer pàgines webs que més tard rebrien el nom de xarxes socials. Recordo les ganes que tenien els meus amics i, sobretot amigues, de fer-se una fotografia, publicar-la al “Fotolog” (servei que sorprenentment, encara està en funcionament) i comentar-la amb altre gent. No hi havia control, qui sabia el teu nom d’usuari, podia veure totes les fotografies. Érem innocents, però això no era res més que la punta de l’iceberg.

 


Van passar els anys i nous serveis sorgiren: MySpace, MSN Spaces, Hi5, Tuenti, etc. En el fons, una era la copia de l’anterior amb noves prestacions. Però el punt d’inflexió arribà amb Facebook l’any 2007. El número d’usuaris va créixer de manera exponencial. El començament d’un primer contacte físic era amb la pregunta tens Facebook?. Qui no en tenia, per curiositat o per no quedar-se enredera, es creava un perfil. Els primers anys va servir per mantenir el contacte amb amics que realment veies a l’escola tot el matí i també per parlar amb familiars amb els que no tenies tant de contacte.

 


Els usos eren diversos, tot i que la popularitat d’una persona es començava a mesurar segons el número d’amistats que un tenia, a la xarxa. El tema es començà a descontrolar quan accedies al teu timeline i veies fotografies de tots els teus contactes realitzant tasques quotidianes, des de preparant-se l’esmorzar, a entrant a la dutxa, passant per mostrar el braç durant una extracció de sang. Les fotografies relacionades amb hospitals eren curioses, ja que la gent esperava comentaris dels seus amics mostrant preocupació, falsa preocupació. Però això a un mateix suposo que li pujava l’ego. Ho desconec ja que no ho vaig fer mai.

 


Jo em vaig fer membre de la xarxa social fa aproximadament 8 anys, i fa 2 que vaig tancar el meu perfil. Jo també vaig patir un punt d’inflexió quan li vaig demanar a un amic, durant un viatja, perquè tenia la necessitat de publicar una fotografia o la seva ubicació i la resposta va ser: i si la gent es pensa que no faig res durant aquest cap de setmana?. En aquell moment vaig ser conscient del mal que a algunes persones els hi ha fet les xarxes socials, obligant-los a mantenir una activitat per el “què pensaran els meus amics de mi?”. Tot això també és aplicable al ja conegut Instragram, on la popularitat es mesura amb likes. La privacitat, per alguns, ha passat a segon pla.

 


Actualment utilitzo de manera constant Twitter per estar al dia de l’actualitat.